ALZHEIMER

Qui sap quin mal viu dins el teu cap,
quins malsons t'atrotinen la ment.
Potser la foscor que ens imaginem,
A la fi, no ho sigui tant.

Potser quan restes tant quiet i aturat,
amb la mirada perduda no sé on,
recordes la teva vida anterior,
o tal vegada no.

Qui sap quin mal viu dins el teu cap,
quins dimonis et turmenten el seny
tot deixant ton esperit adormit,
o potser mort.

O tal vegada aquest esperit fuig,
allunyant-se d'aquest mon fosc i buit,
potser per a tu intranscendent i nul,
i a l'hora ple d'enemics.

És la ment humana capaç, potser,
d'allunyar-te el cos de l'esperit...?
Pot aïllar l'ànima de les misèries?
Potser si.

Però és trist, molt trist veure't silenciós,
apagat, com desfet, dissolt en l'aire,
deixant el cos inert, clavat al terra,
mirant el no res.

Respons amb monosíl·labs, parc en mots,
les tristes qüestions que et faig, complidor,
encongit el cor, en veure l'aspecte
gris del teu cos.

Fa mal no poder fer res, per no saber.
per no saber què fer, per no saber
si et cal ajut, si vols quelcom de mi,
o no en vols.

Quin mal ombreja i t'apaga el sentit
aïllant-te de nosaltres i de tots?
Quin càstig t'arriba desprès dels anys
i tot, per què?