AMICS!

Jo voldria tenir sempre
un somriure als llavis,
una pau al cor que fes
que l'ànim rodés suau,
que fes que la ment viatgés
pels núvols com un ocell,
com un pètal nòmada
de clavell xinès.
Voldria tenir pres,
ben fort, al destí per la cua,
el decurs de la meva existència
agafat per les orelles.
L'alegria dels amics,
banyant-me els ulls,
inundant-me els cabells
de desitjos de cridar a la vida
que tot està bé, que tothom està bé,
que res no fa ombra als nostres dies.
Però el destí no es deixa agafar la cua
i el decurs de la nostra existència
fuig dels meus dits rient,
amagant-me les orelles...
I els amics no em banyen els ulls
i els meus cabells ja no criden a ningú.
I no tot està bé i ombres fosques
apareixen a l'horitzó...
I jo cerco la música,
sense entendre el per què de tantes coses,
cerco la cançó que sempre ha sonat,
mentre provo de comprendre,
cerco la peça màgica que sempre
ens ha fet ballar...,
i no trobo el disc...,
algú sap on est...?


                                     Pels meus amics...