La Pica d'Estats: La muntanya més alta de Catalunya i senyal d'identitat d'aquesta terra, ha permés que els nostres peus sentin la seva força i trepitjin el seu cim
Hem fet el cim...!
Ja som "tres mil"...!
Per a uns muntanyencs afeccionats com nosaltres, enamorats i respectuosos de la natura, de l'aire lliure i de caminar per tot arreu, haver fet el cim, el nostre cim, la Pica d'Estats ha estat, a banda del nostre primer "tres mil" (i esperem que no sigui l'últim), com un petit somni fet realitat..., tot i que cap de nosaltres no baixa dels 45 ben fets...
La Pica pels voltants de l'11 de setembre, quan toca... El primer "tres mil" no ha estat qualsevol, ha estat la Pica, el més gran de casa nostra.
Molta gent l'ha fet i molta més la farà, de ben segur i que així sigui..., però també és cert que molta gent, com diu l'amic Miguel no la farà mai.
És cert que la saviesa de la natura és enorme, però no és menys cert que els perills que comporta perdre-li el respecte també ho són.
Dalt de la Pica es pot sentir la seva força, el vertigen que provoca l'incommensurable llunyania dels paisatges, tot a l'abast però tant lluny a l'hora. Pot angoixar-te l'alçada, la pressió de l'aire, la fredor de pensar que en perdre peu ho pots perdre tot, fins la vida... Sí, la natura ens demana respecte i hem d'ésser prudents, assumir els riscos estrictament necessaris. Una grimpada a temps pot fer-te guanyar mitja hora, però potser també fer-te perdre quelcom més que això... S'ha d'estar ben segur d'allò que es vol fer, del pas a donar... Una pedra massa humida pot fer-te relliscar i tot s'acabà (si ets on no deus...) i mai més no podras gaudir de res més.
Llavors, per què ens agrada tant (i nosaltres som dels prudents i poc arriscats), saltar per aquestes "pedrotes" de les nostres muntanyes...? Potser sí que tenen un xic de raó tots els qui diuen que som una mica bojos.
Però dalt de la Pica m'hi sentit gran, perquè, des d'ella tot ho he vist petit..., i tot i que sembla que et manqui el terra, enfilat a l'estreta franja de pedra que envolta la creu, pots obrir els braços i cridar-li al cel, més a prop del que mai havies pogut fer-lo abans:
"- He fet el cim..., he fet el meu primer 3.000!"
(Segueix el relat intimista com tots els seus, de tota la aventura, per part d'en Miguel. Aquesta és la raò de la barreja de llenguatges que us trovareu entre aquesta introducció i els peus de foto d'una banda i el seu relat de l'altra. I és que en Miguel s'expressa millor en castellà que en català, a l'hora d'escriure. Esperem que ho gaudiu, de debò.)
Fred Kelly
