JUAN

El rostre eixut, el front arrugat,
les mans a l'esquena
camina lent, mirant-ho tot.
El ulls un xic tancats,
protegint ses pupil·les,
tant clares, del sol.
El cap cobert... potser pel costum,
amagant la mirada dels demés.
Les mànigues, a mitja alçada,
deixen veure
uns braços prims i nervats,
fets en cent treballs.
Les mans, amb mil ferides,
dures, calloses.
Passeja, cercant l'ombra,
pels carrers del poble,
seriós, meditant, camí del cafè.
¿Quins records surten a la pell,
arrugada pel treball?
¿Quins records
fan brillar els seus ulls,
ara desprès de tants anys?
L'home senzill, ho és en tot:
la vida, la família..., la família!
- Avi, avi...!
Els ulls brillen, els llavis s'obren,
les mans pugen i el barret
desapareix, obrint el rostre
amb els ulls tant clars,
oberts els braços,
ja no ho mira tot,
només cerca la veu,
cerca el cos, cerca el net.
ell és l'avi!