MATINS D'ACOMIADATS

El negre vidre,
d'ulleres fosques a les set del matí,
com un senyal d'identitat,
de la nova identitat,
amaga el roig d'uns ulls
aliens al somni des de fa ja moltes nits...
Com un "bon dia" estrany,
llunyà, desconegut i silenciós,
fred i amenaçant
però feble i espantat a l'hora.

Saluden els companys,
vells, encara que joves,
blancs els cabells,
més ara que fa un mes,
a l'hora que la pell
es torna negra i roja
i la mirada trista.

Ja no ploro, tinc els ulls secs
i només la pluja de la matinada
mulla les parpelles d'aquests ulls vells
que miren als companys,
també cecs d'incertitud,
amb els ulls també secs,
plorant per dintre,
amb l'odi de lo incomprès
pintat a la cara...