SONET

 

Després de tants i tants dies de fatiga,
només el temps deixà la cosa clara
i en desert restà tot el que trobava,
quan cercava la ment, la veu amiga.

La tristesa, golafre i enemiga
copejà el cor d'aquells a qui estimava,
en veure com tot allò que cercava
s'hi pansia al sol com la gespa antiga.

La fredor de solitud esperava
i al cel, sobre el cim més alt cridava,
pregant-li ahir, el temps del meu repòs.

Ell restà en silenci, res no digué,
em bufà al ulls el cel amb son alè,
guarint la meva por, amb somni dolç.