ULLS VERDS

Ulls verds que, com maragdes
maleïdes, que mirant-me,
arriben al més fon del meu ésser...,
no em mireu.

No em mireu més
que cremen eixes pupil·les
les venes dels meus ulls,
com verí meravellós.

I roben, les espurnes
que us rellisquen
lluminoses,
la vida del meu cor
en un instant.

¿Com poden uns ulls tant bells,
de tanta bellesa plens
i amb tanta llum apressada,
dominar-me així la ment?

¿Quin verí tant poderós
els ha concedit el cel,
que poden tant sols mirant,
posseir-me tot el ser?